La flor de baladre que podeu escoltar en aquest pòdcast i que no es ven ni per deu ni per cent, i es deixa dur torrent avall és una persona agraïda, intel·ligent i alhora ha sabut mantenir una innocència. Marina Rossell: una dona que se sent privilegiada, que ha anat fent, i cada vegada millor. De qui admiro la intensitat amb què viu qualsevol petita cosa de la vida. Marina Rossell és una artista que sap mantenir viva una tradició de la cançó que són els nostres clàssics, un patrimoni que l’ha interpretat arreu del món. Marina Rossell durant la gravació del pòdcast a la redacció d’El Temps de les Arts de Barcelona Si escolteu aquesta íntima conversa, descobrireu com i perquè va decidir reinterpretar cançons que com les persones, han sofert repressió, prohibició, i també una sobreexposició. Cançons que l’han fet plorar i que no volia que arribessin verges a noves generacions. “No pot ser que les meves nebodes se sabessin l’himne del Barça i no haguessin sentit mai el Virolai”. Rossell se sent una artesana de la música, que creu que ens cura i ens fa millors. “En aquest principi de segle vivim un moment de molta desolació i la cultura ens guareix”. Alhora es mostra crítica amb la defensa de la nostra llengua, per actituds inconscients fins i tot en els mitjans de comunicació. “A la ràdio no es pot reclamar l’ús del català amb música en anglès de fons”. També hem tingut temps de xerrar i confessar amors, relacions i l’essència de la vida. “El que més m’atrau d’una persona és la seva complexitat i l’inesperat. Tinc molt clara la fragilitat i la caducitat de la vida. Sento una joia molt gran de poder commoure”.