La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres podria ser també una botja, un ullastró, lleganyova, xiprell i una infinita llista de noms de flors silvestres de Mallorca. Sé que tiraré de tòpics, però ella és una llegenda viva de la música popular dels Països Catalans. Una icona. No només pels seus 55 anys dalt dels escenaris, sinó per tota la recerca en el nostre patrimoni musical popular. Un patrimoni que ha dut per tot el món. I també per la manera com ha pouat en les altres tradicions del Mediterrani, i com les ha agermanat amb la nostra tradició. És un plaer tenir amb nosaltres a na Maria del Mar Bonet. Txell Bonet: 55 anys ja!Maria del Mar Bonet: No m’agrada mirar massa el passat. No m’he adonat que han passat tants anys. Quan algú fa alguna cosa que li agrada tant, el temps passa molt ràpid. Jo el que visc és ara el present. TB: Parlem de la teva relació amb la música tradicional dels Països Catalans.MB: He fet 5 discos llarga durada de música tradicional dels Països Catalans. Soc una estudiosa de la música tradicional. Soc admiradora profunda del cançoner de Mallorca del Pare Ginard, 4 volums meravellosos, un franciscà que vaig conèixer quan era molt gran. Són més de 10.000 temes de poesia popular. Jo el tinc per duplicat, un que guardo i un de treball. La poesia tradicional anònima és tan important com l’altra, i és un pou de saviesa. El meu pròxim disc serà un homenatge al Pare Ginard amb música tradicional. Em té el cor pres i estic molt contenta de fer-ho. Quimi Portet i Maria del Mar Bonet amb la Txell Bonet a la nostra redacció TB: No t’has parat a pensar a fer-ne alguna cosa de tot aquest fons, un centre de documentació i recerca, que edites volums?MB: Jo tinc una petita biblioteca dedicada a tot això, on hi ha part de la biblioteca del meu pare. Consulto moltes coses. Potser algun dia formaran part d’alguna biblioteca més gran, però ara no hi penso en això, ara hi treballo, i el que tu proposes demana un temps que no tinc. TB: Et sents una mica com l’etnomusicòleg Alan Lomax anant per Mallorca buscant gent que cantes tot això?MB: En els meus discos primers hi ha gent del camp cantant. Jo he begut d’aquesta font i és indispensable per mi, però jo no ho canto exactament igual, jo faig uns passos diferents, ho porto al meu terreny. No ho canto tal com ho he trobat. Jo no treballo al camp. Faig un pas més enllà, i agafo una visió personal i artística, amb un respecte immens, fent una interpretació actual. Faig a una cosa nova i diferent. TB: Per què és tan important per a tu tot això?MB: Ser un cantant d’un país és també saber la història de la seva música i compartir-la. No puc fer música sense saber-ne la història i tot el que tenim. No puc passar de les fonts, que em donen l’aigua que necessito. Escric influenciadíssima per tot el que he llegit de la tradició poètica popular. Sense això no hauria pogut fer cançons. Quan sento algú que ho canta sense haver-ho estudiat i treballat profundament em sembla fals, se li veu el llautó. TB: Som prou conscients de tot el patrimoni que tenim?MB: No, és un patrimoni molt depreciat. Madó Buades o Ramon Biel des Cantó em deien que fins i tot els seus nets no ho apreciaven, els hi semblava massa antic. Madó Buades em deia que als seus concerts duia la neta, però ella se n’avergonyia. TB: Això és degut a l’autoodi que provoca la invasió cultural.MB: A Mallorca hi ha una invasió pacífica de milers i milers de persones cada estiu. Els camps molts estan abandonats, la gent es ven terrenys per gent que ve per treballar per internet, i la nostra illa és petita. La gent se n’oblida que al camp hi havia una cultura musical. I a Catalunya això ha passat molt abans que a Mallorca.