La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres ens arriba directe en tren des del País Valencià, i amb ell, per coses de l’atzar, ens trobem al Museu Marítim, a les antigues Drassanes de Barcelona. I li agraïm el viatge, perquè amb Sènior, en les converses cara a cara, copses l’energia que destil·la, que és pura passió per cada petit raconet de la vida. A més, és un recorregut que coneix molt bé perquè amb la seva banda, el Cor Brutal, està acostumat a pujar al Principat a tocar. Txell Bonet: Miquel Àngel Landete, ha tingut molta importància en la vostra carrera el fet de venir a tocar tant al Principat, no? Miquel A Landete: Va ser així, quan començarem érem una rara avis perquè fèiem música cantada en català, però amb uns sons molt allunyats de la música en valencià en aquells temps, com Obrint Pas, o la Gossa Sorda, etc. Al llarg d’aquests 10 o millor dit, 13 anys que portem, la cosa ha semblat un frontó, la pilota primer va arribar al Principat, i quan hi vam tenir un relatiu èxit, això es va reflectir al País Valencià. I ara que tenim molt de públic allà, volem tornar a fer un pas més al Principat. Txell Bonet i Sènior durant l’entrevista TB: Per l’esperit que destil·leu, una vegada us vaig dir que per a mi éreu el que més s’assemblava a una banda de rock. Ho deia en el sentit de les bandes mítiques de la història del rock. ML: Recordo quan ho vas dir i vaig pensar que porto fent això des dels desset anys. És de veres que els quatre hem aconseguit una química que jo crec que traspassa les nostres fronteres i cossos. No és res impostat, però sí que quan estem junts ens creiem la segona millor banda del planeta, com deia Neil Young sobre Crazy Horse. El convenciment que el tot és millor que la suma de les parts, la sinergia es tradueix a dir: “Ostres, eixos són roqueros, no?” TB: La manera com us relacioneu entre vosaltres, només cal mirar les vostres fotos de promoció, o a l’Instagram, hi ha molt de cures en aquesta banda. ML: Sempre hem sigut de tocar-nos molt, som uns “tocons”, ens fem besos, ens abracem i ens toquem el culet, fem eixe tipus de coses. No ens veiem massa sovint, tot i que xarrem molt, i el temps que estem junts, maximitzem i manifestem la nostra estima, i a vegades es diu més així que mitja hora explicant alguna cosa. La nostra relació està basada 100% en l’amistat, ni en la destresa tècnica ni en la qualitat compositiva ni en la conjuntura de la música. Sempre he pensat que els nostres concerts són una projecció d’eixa amistat. Quan quedem per assajar o tocar, sempre hi ha algú que està més baix que un altre, i a poc a poc anem equilibrant-mos, i al final estem tots al mateix nivell emocional, i tots pujats una mica. La música actua com un equalitzador que ens iguala a tots i ens fa pujar. TB: Sempre havies dit que el Cor Brutal amplificava les teves virtuts i amagava els teus defectes. ML: La frase seguix sent verídica, però igual ja no amplifiquen tant ni amaguen tant. Hem arribat a una mescla que quan jo estic tocant amb ells, no note que siga jo i ells tres. Som quatre músics i som un grup de música. Quan m’aprope al micròfon i dic una cosa, alguna xorrada, semblo jo el líder, però quan estem els quatre jo no note que estiga per davant d’ells. Hem tocat amb altra gent i mai ho hem passat tan guai com tocant nosaltres quatre. TB: Quan toques sol, és un altre rotllo, potser més melancòlic? ML: Els concerts en solitari els visc des d’un punt de vista que és la contraposició d’estar amb la banda. Sempre tendïix a fer allò que no faig amb la banda. Sempre pense que quan jo toque sol són unes altres cançons, canvie tonalitats, les accelere, les ralentitzo,