La Flor de Baladre que tenim avui tenim amb nosaltres és un home intel·ligent i lliure que ha contribuït a la cultura catalana, com a mínim, sent una estrella del rock. Sí, ho dic així, perquè la seva actitud i el fenomen que va representar ell i la seva banda, van crear aquest tòpic en la nostra cultura. No s’ha estat mai quiet, i ja fa temps que a part de ser una veu pública, ha fet realitat ja dues novel·les, i va camí d’una tercera, la segona li va valdre el premi Ramon Llull. I en relació al títol del nostre podcast, Flors de baladre, ens va ideal, perquè ell a part de viure i tenir una relació emocional amb Eivissa, té una versió brutal d’aquest tema, que sempre sona al final de les converses. Compartim una estona de xerrada radiofònica amb Gerard Quintana, amb vocació que sigui una conversa atemporal. D’altra banda, justament aquest dissabte 26 de novembre Sopa de Cabra torna Palau Sant Jordi. Aquí teniu alguns fragments de les seves confessions, que val la pena escoltar en la seva pròpia veu, editats amb la selecció musical que us hem preparat. Txell Bonet i Gerard Quintana a la redacció de El Temps de les Arts Txell Bonet: Sou, ets història viva de la nostra música popular. Gerard Quintana: «Nosaltres bevíem dels clàssics anglosaxons, i el rock català va sorgir de forma espontània que va ser un moment de multituds, de masses. Al final la gent cantarà les nostres cançons sense saber de qui eren». TB: La teva estètica, d’on et venia? GQ: «Jo comprava la roba quan marxava de viatge, viatjar era una oportunitat de sorprendrem i ser altres coses. Conèixer gent que no espera res de tu. Vaig començar a cantar al País Basc, al meu poble hagués sigut difícil, m’haguessin dit que allò no era el que em tocava. M’agradava fer dit, autostop. Arribava a la Jonquera i em perdia per Europa. Aquesta vessant de cul inquiet encara l’arrossego. Gràcies a la llibreria del meu oncle vaig accedir als llibres de la generació beat, que em va em va marcar, com en Kerouac , que entenien la vida com un trànsit. Jo no m’estic més de 3-4 dies en el mateix lloc». TB: I un dels llocs on vas és a Eivissa, i allà vas fer la magnífica versió de Flors de Baladre d’UC GQ: “Sobre la cançó Flors de Baladre, la versió era del projecte Ressonadors, que van recollir les cançons tradicionals de Les Pitiüses, moltes ja recollides per UC, i van actualitzar-les. Vaig passar a ser el de l’Empordà a ser el de Flors de Baladre, quan anava a dur els fills a l’escola, és el poder de les cançons, i aquesta és com un segon himne no oficial de l’illa, i encara fem concerts. És dels moments més emocionants que he viscut musicalment, avis, pares, nets cantant el mateix. Hi ha grans músics a les illes”. TB: Com és això de tornar a cantar cançons que fa molt que vas fer? GQ:“La música per sort atura el temps. Ja el 2011 ens vam retrobar, vam fer 3 palaus sant jordis. Llavors ens vam proposar no viure de nostàlgia i vam fer cançons noves com Cercles o La gran onada. Ara fem el 30 aniversari del disc Ben Endins. Teníem reticències de si miràvem enrere, però vam veure que era com posar-te aquells pantalons de quan tenies 20 anys i que et van igual de bé, i per sort, les cançons les sento totes absolutament vives i vàlides. Sempre hi ha un lligam amb una cosa viscuda. Expliques alguna cosa que t’ha costat explicar. Quan canto “el carrer dels Torrats” m’apareix la figura del Pirulí Bombay, un company d’escola que es va llençar pel balcó, i d’aquí va sortir la cançó, tothom se l’ha fet a mida, però per a mi té molt de significat. “El boig de la ciutat”, és la primera cançó que vaig escriure amb el Josep Thió pels Sopa de Cab...