La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres, i que amb poca cosa en té prou per treure un altre color nou, és una dona que ha sabut beure de la tradició oral per teixir el seu propi univers musical. Que sap donar la transcendència de la música ancestral a les creacions per capes i ‘loops’ del món digital. Que es passa hores i hores amb el guitarrista Marcel Bagés i el productor David Soler cuinant les cançons, fora escenari, però que sap que a l’hora de presentar-les es pot sumar una experiència artística nova en la posada en escena. Ella és la Maria Arnal, que coneix bé el baladre perquè: “entre els personatges que m’inspiren i que m’apassionen hi ha la Sibil·la, que a més del seu cant, és un personatge real, eren pitonisses que, gràcies a les infusions amb fulles del baladre, embogien i interpretaven l’oracle. Són unes fulles molt tòxiques, per això les sibil·les morien molt joves”. Casualitats a part, amb el títol del nostre pòdcast, viatgem als seus orígens musicals: “Als estius, en família, viatjàvem amb una Chrysler Voyager i el pare era com el discjòquei, i posava “Alegria” d’Antònia Font i músiques del món, i cançó i cançó catalana, molta Maria del Mar Bonet. Ara l’he après a estimar i admirar, però de petita no podia escoltar-la més perquè els meus pares hi estaven obsessionats. I a mi m’encanta i ara ho entenc, hi ha un aliment. M’he nodrit molt amb els seus discos. Si ens avorríem, també fèiem les nostres harmonies. Pots explicar la teva vida a partir d’allò que has escoltat, la cultura d’escolta. Cantar era una cosa molt quotidiana a casa meva, mai artística, no com una professió, era un acompanyament d’ànim, i la meva mare de petita em cantava molt. El meu pare ens duia a molts concerts.” Vaig arribar per atzar a l’arxiu del musicòleg Alan Lomax. “Cap de les persones que va gravar eren músics professionals, cantaven per passar els moments de dol, com el ball del vetlatori, o per avorriment a la feina, com els cants de batre, i vaig veure que hi ha una manera d’acostar-se a la música diferent. M’emociona com em reconec en gent cantant”. “M’emocionen les veus que no estan entrenades. Les grans veus tenen molt de caràcter, que t’ajuda a no estar insegura, la inseguretat és el que et fa pensar que allò que té de diferent i personal la teva veu, no la fa bonica, o no agradarà. Jo no m’hi perdo en tot això. Cadascú té la seva veu i cada veu expressa la seva bellesa. Jo sempre em veig fins molt tard cantant, i tenint una rutina de cures. Crec que cadascú de nosaltres ha de tornar a cantar sense vergonya i recobrar l’instant d’intimitat amb la pròpia veu, escoltar-se a un mateix, i després fer-ho en conjunt, començar per allò petit.” Maria Arnal i Txell Bonet a la redacció d’El Temps de les Arts De fet, és això el que li demanem, que ens parli de quan ella era petita: “Tinc molts records acústics de petita, d’estar a l’Església de Sant Josep, al costat de casa, hi anava molt perquè hi fèiem l’esplai, i té una acústica preciosa, i amb la catequesi em quedava sola, i cantava sense lletra pel plaer del so, i de la immensitat del so multiplicat. També tinc records del pati de l’escola, els 25 minuts amb l’orella a terra, escoltant la vibració dels bots de les pilotes.” Quan li preguntem com se sent entre els altres músics de l’escena catalana confessa que “M’he esforçat molt a deixar de pensar en rànquings i comparacions. Si tries ser un personatge públic, o si és una conseqüència del teu ofici, et pot confondre molt. És més interessant pensar que els teus somnis s’assemblen tant a les dels teus companys, que és simplement una qüestió de resultat diferent,...