La Flor de Baladre que tenim avui amb nosaltres és la contralt Marta Torrella, que junt amb la soprano Helena Ros, en paraules seves, tenen el duo de folk “tronadet” i gregorià progressiu, o el que és el mateix, de música sacra amb l’electrònica onírica anomenat Tarta Relena. Un projecte únic i multilingüe, que sorgeix de l’amistat de compartir música i que tot i estar fora de la tendència, es programa als festivals pop i més importants del panorama actual. Amb tot, haureu d’escoltar el pòdcast per saber l’origen del seu nom. Tarta Relena és un projecte amb solidesa musical i també amb molta espiritualitat. “Crec que és el toc diferencial que sorprèn del projecte. Per nosaltres ha estat molt natural, pel fet d’haver cantat en cors. És on vam començar a connectar amb la nostra veu i a interessar-nos per això de cantar. El catolicisme i el cristianisme ha donat molt material perquè molts compositors fessin música, hi ha molta música religiosa. El vincle entre religió i espiritualitat i música és molt evident, nosaltres hem cantat moltes pregàries.” L’Helena i la Marta tenen la sensació que són un canal per on es manifesta una veritat, aquesta espiritualitat que ens la fan arribar. “Fent música t’abstraus del moment present, de l’“aquí” i del teu cos, tot i que tècnicament sí que estàs present, i vas a un lloc que potser no reconeixes del tot”. Soc fan de la seva estètica, i per comes caracteritzen per crear clima, una aura, “ens ajuda a posar-nos en el paper que el que anem a fer és una altra cosa, perquè comenci el ritual. Necessitem molta concentració per cantar molt juntes i escoltar-nos”. El públic de vida accelerada veu com en els seus concerts s’atura el temps ferotge del capitalisme. “La reacció del públic ha anat mutant. Ens sorprenia que el públic s’adaptés al silenci i la concentració que nosaltres demanàvem per fer un concert. Ens va agradar molt que passés. Cantàvem a llocs que no estaven fets per la nostra música. El principi del bolo és una mica més fràgil i buit de sons, estem més a cappella, comencem el ritual, i notem que el públic està allà amb nosaltres”. Es mouen per escenaris del pop, de l’indie i de l’underground, més que en circuits de músiques antigues i religioses. Potser per una qüestió d’actitud, per una nova mirada, “sí, no hi ha molta consciència de com ha anat passat, però de forma retrospectiva, veiem que nosaltres vam enganxar-nos a les ganes de fer música des del món més clàssic, el món de les corals, però nosaltres dues, com a públic, tot i que anàvem a concerts de música clàssica, érem també públic de música pop, indie, folk modern, fusió, música underground. Vam barrejar els nostres papers de públic i el paper de músic, hem encabit el que fèiem en els entorns on havíem estat públic”. Nascudes després de les Olimpíades, van començar a tocar al mític local Pumarejo de l’Hospitalet “perquè l’havien obert uns nois de la nostra generació. Hi vam fer el segon concert de la nostra vida, telonejant al Pèsol feréstec, i per això vam acabar a la discogràfica The Indian Runners. I ens vam adonar que la nostra proposta funcionava en llocs així”. Compenetració i sincronia entre les seves veus, senten una plenitud quan canten juntes. “En començar a cantar juntes vam notar que a escala de freqüències passava alguna cosa, potser no hauríem donat un duro, però quedaven molt bé les veus juntes, són molt diferents, però es reparteixen els harmònics d’alguna manera que funciona. Notàvem com certes freqüències rascaven i sonava molt interessant. Això ens ha fet trobar aquestes textures conscientment, coordinem molt la respiració i les intensitats des d’on estem cantant cadascuna, per trobar aquests timbres que ens interessen. La molta concentració en la tècnica s’acaba convert