La Flor de Baladre que tenim avui amb nosaltres és Jonathan Ximenis, líder de la formació “Arrels de Gràcia”. Ells tenen una cançó anomenada “Caló català” que podria ser una declaració d’intencions d’aquesta conversa: ens parla de la seva catalanitat, de la seva gitanitat, del Barri de Gràcia, de la Rumba com a música insigne de Barcelona i sobretot de l’alegria que aquesta música ens dona per viure, i també del racisme. L’entrevistem recordant que toquen tots els dissabtes a Montjuïc, a la Caseta del Migdia durant els dinars. I reivindicant també que la cultura gitana també és cultura catalana i no està gaire present als mitjans. “Som molts els gitanos que vivim a Catalunya, els gitanos catalans portem molts segles a Catalunya i crec que estem poc presents, potser per les particularitats de la nostra cultura”. Txell Bonet i Jonathan Ximenis a la redacció de El Temps de les Arts Si repassem la formació, que va dels 5 als 8 músics, depenent del bolo, veurem que formen part de l’arbre genealògic de la rumba catalana. Ell i el seu germà Samuel sou fills del Yumitus, d’Estrelles de Gràcia, l’Elies es fill del Patata, i net nebot del Pescadilla. Com diu la seva cançó, quan el van engendrar ja duia la rumba amb ell. “Tinc contacte amb la música des que era al ventre de ma mare, a casa sempre s’ha cantat rumba, molt als Nadals, sempre s’ha fet festa, el meu pare sempre ha escoltat música a casa. Abans de néixer ja tenia la música a la sang. No puc dir quan he tingut per primer cop una guitarra a les mans o he fet palmes, és quelcom que no recordo, encara no n’era conscient. El meu nebot té cinc o sis mesos i ja fa palmes”. La música està molt viva dins les famílies i el poble gitano. “A tots ens agrada la música des de petits, abans de caminar, ja ballem, som així, és part de la cultura. Si mires el que pengen a la xarxa els gitanos que tenen nens, veuràs que tot són nens ballant, cantant o tocant”. Van versionar amb Francesc Burrull els cuplés que havia recuperat la Guillermina Mota. És un exemple de quan es barregen músics de diferents provinences. “Quan entrem en contacte amb gent formada al conservatori i l’acadèmia no sempre és igual. M’he trobat amb gent molt ortodoxa amb la que xoques per tot arreu, i no parles el mateix llenguatge i no podem arribar enlloc, i gent que tot el contrari, i on hi ha admiració mútua. També depèn de les personalitats, el caràcter i el que sentim al trobar-nos, més enllà de la formació. Amb el Francesc Burrull va ser una meravella, ens vam entendre des de la primera nota. M’he trobat amb gent més jove que ja veus que no anirà bé”. És allò d’haver separat coneixement i sentiment, quan sovint qui més sap d’alguna matèria és per les emocions que ha sentit experimentant-la. “Gent que porta anys i anys estudiant, i fent-ho tot perfecte, a vegades perd l’altra manera de sentir la música, que és la nostra. Al final tot és música, però estem en punts molt diferents d’entendre la música. Camarón mai va estudiar però quan va anar a Madrid va aprendre molt, i molts deien que havia perdut el “duende”, l’ànima, però tot el contrari, es va enriquir. I a partir d’allà surten els seus discs més famosos. No va anar a cap conservatori ni enlloc, però al relacionar-se amb gent amb alts nivells acadèmics musicalment parlant, va aprendre moltes més coses. Tot és sumar. Però hi ha maneres diferents de sentir la música”. Volem saber més coses del projecte de versionar cuplés. “Aquest projecte va sorgir gràcies al Julià Guillamon, que ens va demanar gravar unes caramelles per fer la promoció d’un llibre. A l’estudi del Jack Tarradellas hi havia per casualitat el disc de la Guillermina Mota, i el Climent Campà, el percussionista, va dir que el seu pare el tenia, que era la bomba i que s’hauria de fer en rumba,