La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres de petit volia ser un Beatle, això li passava pels carrers del Guinardó, on va créixer, tot i que s’anava a escalfar a Vic. Som davant d’un músic d’ofici, autodidacta, que des d’adolescent ha consagrat la seva energia a la música i aquesta li ha tornat energia en escreix. És un dels nostres músics galàctics, o postlaietans, les etiquetes mai són exactes, un baluard de la nostra música popular contemporània. Punyent, esmolat, irònic optimista. Fa el que li agrada fer, i no para de fer-ho. Si fins aquí encara no heu endevinat qui és, és que esteu molt out. Em queda la última pista, com ell diu, és el guapo de “El último de la Fila”. TX: I no és perquè ho diguis tu o ho digui jo, és perquè és veritat, Quimi Portet, benvingut.QU: Ara sóc el calb. Que fos el més guapo ho vam pactar amb el Manolo, si em podia autonomenar el guapo… es va morir de riure. TX: I per ell, què li vas deixar?QU: L’altre guapo. TX: Una de les coses que més admiro de tu és aquesta energia i bon humor que destil·les. Abans l’Entusiasme, ímpetu reproductiu, i ara, en aquesta etapa, què tens?QU: Tinc un ofici que és molt divertit, això no ho pot negar ningú. Ser músic és molt divertit. Sempre en sóc conscient, dono gràcies, em sento afortunat d’haver-m’hi dedicat professionalment i a la meva edat provecta encara fa més riure que et deixin tocar i fer aquelles escandaleres amb guitarres elèctriques i que et truquin perquè vagis a tocar aquí i allà. Ho gaudeixo de la manera millor possible.També el músic té l’avantatge d’estar sempre envoltat de músics, que són una raça molt especial. Un ambient molt divertit, democràtic de naixement, no té res a veure ni amb classes socials ni amb status econòmic, en un mateix grup s’hi troba un taxista, un enginyer i quan es posen a tocar desapareixen una mica. Això ho he valorat sempre, no me n’he oblidat mai. Ni quan he estat professional, ni quan he tingut gran difusió amb el Manolo, mai m’he oblidat de lo afortunat que sóc en la part més simple d’aquest ofici, d’entregar-se sense fre a la joia de fer música i d’estar viu en aquest planeta. TX: he llegit de tu que dius:“La vida no té cap sentit i jo no ho dissimulo i no n’hi busco cap tampoc, ho accepto amb esportivitat i aquesta acceptació de la brutalitat i de la violència absurda de la vida, en el fons, em relaxa moltíssim”QU: Això ho he dit jo? M’estranya perquè és bastant brillant, normalment no ho sóc tant, em deurien donar alguna ratafia especial. Aquí avui amb aigua avui seré molt més apagat. TX: És aquesta la clau, acceptar l’absurd de la vida i en comptes de plorar-lo, fotre-se’n?QU: La conducta humana és un misteri, la vida és un desastre violent i desagradable, però dins d’aquest desastre hi ha petites bombolles de felicitat i són el que t’ha de propulsar endavant. Si et poses a pensar profundament com funciona tot això, com està muntat, sobretot per part de l’espècie humana, i és bastant desagradable. Des de l’ofici de músic és molt fàcil, perquè a la que endollem els amplis i les guitarres desapareix la part més obscura de la humanitat i afloren les coses més agradables o més intenses, doncs a vegades també fem música bèstia o desagradable. Però sempre té una violència biològica, física, que no té aquesta foscor de l’intel·lecte, de la violència humana, la música no el té. TX: T’he fet venir expressament de Vic.QU: Si hagués vingut des de Hollywood hagués estat més complicat. TX: Què et donen aquestes dues ciutats Barcelona, on vas créixer, i Vic on vas néixer, i on has tornat?QU: A Barcelona vinc poquet, tot i que hi ha molt bestiar, molt personal, moltes de les coses que he de fer, com aquesta entrevista. Però només vinc en casos d’emergència. Tendeixo més a la vida silvestre i salva